Politeisme celta

Representació de Cernunnos al Pilar dels navegants.
Talla de Teutatès a la base de la columna d'un temple.

El politeisme celta, comunament conegut com a paganisme celta,[1][2][3] comprèn les creences i pràctiques religioses a les quals es va adherir la gent de l'edat de ferro d'Europa occidental coneguda ara com els celtes, aproximadament entre 500 aC. i 500 dC., va abastar la època de La Tène i l'Imperi Romà, i en el cas dels celtes insulars, l'Edat de Ferro britànica i irlandesa.

El politeisme cèltic era un dels grups més grans de religions politeistes de l'Edat de Ferro de la família indoeuropea. Va comprendre un alt grau de variació tant geogràfica com cronològicament, encara que «darrere aquesta varietat, es poden detectar similituds estructurals àmplies»,[4] el que permet que n'hi hagi «una homogeneïtat religiosa bàsica» entre els pobles cèltics.[5]

El panteó cèltic consta de nombrosas deïtats registrats, tant de l'etnografia grecoromana com de l'epigrafia. Entre els més destacats es troben Teutatès, Taranis i Lug. Les figures de la mitologia medieval irlandesa també han estat adduïdes per la mitologia comparada, interpretada com a versions posteriors de deïtats precristianes insulars. Segons relats grecs i romans, en la Gàl·lia, Gran Bretanya i Irlanda, hi havia una casta sacerdotal «especialistes màgic-religiosos» coneguts com els druides, encara que se sap molt poc sobre ells.[6]

Després de la conquesta de la Gàl·lia per l'Imperi Romà (58-51 aC) i el sud de Britànnia (43 dC), les pràctiques religioses cèltiques van començar a mostrar elements de romanització, donant com a resultat una cultura gal·loromana sincrètica amb les seves pròpies tradicions religioses i amb el seu gran conjunt de deïtats, com Cernunnos, Artio, etc.

Als últims segles v i vi, la regió cèltica va ser cristianitzada i les tradicions religioses anteriors van ser suplantades. Tanmateix, les tradicions del politeisme van deixar un llegat en moltes de les nacions cèltiques, que van influir en la mitologia posterior i van servir com a base per a un nou moviment religiós, el neopaganisme cèltic, al segle xx.

  1. Ross, Anne (1974). Pagan Celtic Britain: Studies in Iconography and Tradition. Londres: Sphere Books Ltd.
  2. Hutton, Ronald (1991). The Pagan Religions of the Ancient British Isles: Their Nature and Legacy. Oxford (Regne Unit) i Cambridge (EUA): Blackwell.
  3. Jones, Prudence and Pennick, Nigel (1995). A History of Pagan Europe. Routledge.
  4. Cunliffe, Barry (1997). The Ancient Celts. Oxford i Nova York: Oxford University Press. p. 184
  5. Ross, Anne (1986). The Pagan Celts. Londres: B.T. Batsford. p. 103.
  6. Hutton, Ronald (2009). Blood and Mistletoe: The History of the Druids in Britain. Yale University Press. p. 17

From Wikipedia, the free encyclopedia · View on Wikipedia

Developed by Nelliwinne